Adquisició i reforma d'un BIC del patrimoni del Pais València, situat a Carcaixent, per a ús cultural i com a espai per a la educació mediambiental. 

Aquest edifici, construït durant els segles XVI i XVII, va pertànyer a l'ordre dels agustins. I ha patit successius intents de robatori en els últims anys
El Monestir porta uns 10 anys totalment abandonat, després de passar a concurs de creditors per deutes de l'últim propietari d'aquest. El ultim propietari era, l'empresa familiar Tano de Gandia.

Ja en 1985 va haver-hi un intent de compra per part de l'Ajuntament d'Alzira que va anar infructuós. En 2008 es va fer càrrec d'aquest preciós edifici Tano i va ser inclòs en la Ruta dels Monestirs impulsada per la Generalitat Valenciana. Durant 2018, més de 660 persones van recolzar per internet una petició dirigida a la Generalitat i el Govern central perquè l'Administració adquirira el Monestir de Santa María d'Aigües Vivas i frenara així la seua deterioració. 

El Síndic de Greuges, el defensor del poble valencià, en aquest passat mes de desembre del 2020 i per mitjà del Circulo por la Defensa y Difusión del Patrimonio Cultural, alerta de la greu deterioració del Monestir d'Aigües Vivas (declarat *BIC, Bé d'Interés Cultural) i demana a la Generalitat Valenciana que actue.

Remarca que la situació d'insolvència de la mercantil propietària del Convent d'Aigües Vivas està complicant l'execució dels treballs necessaris per a protegir i conservar en bon estat aquest important bé d'interés cultural.
Per tot això, caldria fer un pas més i dur a terme l'adquisició de l'edifici que de no ser així acabarà amb el pas del temps convertint-se en una ruïna més del patrimoni del País Valencià. 
 

El objetivo de este proyecto es planificar y desarrollar en Elche, en distintas fases, un cinturón verde y una serie de corredores ecológicos y sendas urbanas que unan los huertos del Palmeral Histórico entre sí, los espacios naturales ilicitanos con los núcleos urbanos y entre sí y que sirvan para conectar cada barrio a su vez con el cinturón verde, con el fin de facilitar el acceso de toda la población a las zonas verdes y al Palmeral, ya viva en el casco urbano o en las pedanías.

Se intenta con este proyecto corregir los problemas de fragmentación de los espacios naturales periféricos potenciando la conectividad física y ecológica entre ellos y con el entramado de áreas verdes de la ciudad, a través de corredores ecológicamente funcionales que garanticen la conectividad entre los espacios naturales del municipio.

Otra de las prioridades es el aspecto social, adecuándose como un espacio dirigido a los ciudadanos, donde propiciar usos y actividades de ocio, deportivos, carácter educativo y formativo, respetuoso con los valores ambientales. Se pretende, por lo tanto, equilibrar la oferta de zonas verdes entre todos los barrios de la ciudad, mejorando las condiciones de acceso al medio natural.

La propuesta de Volem Palmerar contempla crear un total de cinco sendas. Se propone una senda ecológica entre el río Vinalopó y Carrizales,  La segunda conectaría Carrús Norte y el barranco de los Arcos,  la tercera recorrería el barranco de los Arcos y pasaría por el parque natural de El Hondo, La Marina, Salinas, la cuarta uniría Balsares, Clot de Galvany, Arenales del Sol  El Altet y Agua Amarga. La última senda abarcaría el barranco de los Arcos, Camí del barranc de Catra, camino del Hort de la Seca y El Hondo. 

Todos estos corredores ecológicos estarían unidos al Palmeral y a la población por el PR-439, el valle trenzado, los senderos del río Vinalopó y el cinturón verde periférico y presentarían unas características comunes basadas en una gran rusticidad, evitando el modelo de la jardinería convencional ‘estética’ transformando estos espacios en lugares más naturales y funcionales que integren los principios de la ecología, huyendo de cemento y las obras. 

El proyecto también contempla acciones dirigidas a implicar a los ciudadanos, y para ello proponen programar diferentes actividades educativas y formativas dirigidas a los escolares y al público en general con el fin de dar a conocer los valores de los diversos ecosistemas locales y concienciar sobre la necesidad de su conservación. Fomentar la participación de escuelas, asociaciones y ciudadanos en general para implicarlos en la construcción y mantenimiento del proyecto.

Otro de los objetivos busca fusionar ciudad y agricultura, potenciando el consumo de productos locales, de temporada y adquiridos a sus productores, como una opción de consumo responsable. El cultivo de los bancales de los huertos del palmeral redundaría en una mayor biodiversidad del agrosistema y aumentaría la captura de carbono.

Es preten fer un petit espai, on es puguen ficar els emprenedors que necessiten de sòl. Això es degut a que molts municipis careixen de PGOU o tenen figures de protecció en la majoria dels seus termes. Per això fa uns anys el PGOU del municipi de Forcall va establir la creació d'un espai dotacional, que puguera donar servei a més municipis. Això mateix ja estava contemplat en l'Estratègia Territorial de la Comunitat Valenciana, on s'arreplegava en este punt un Poligon de caràcter comarcal, que donara servei a més municipis.

Es vol de desenvolupar una petita part del que contempla el PGOU, per a donar possibilitats als emprenedor, ja que si no, com comentaven en una zona rural amb proteccions de figures forestals, zona LIC, Xarxa Natura 2000 o zones ZEPA o agraries protegides, dificílment poden obtindre terrenys aptes. 

Facilitar els mitjans per al desenvolupament i formació de l'agricultura i ramaderia ecològica a la comarca de la Ribera Alta (extensible a comarques riberenques del Xúquer):

*Creació d'un centre de capacitació agrària i ramadera en la Estació Experimental de Carcaixent de l'IVIA

*Desenvolupar una xarxa de consum comarcal 

*Potenciar i Facilitar recursos per a l'adaptació a una agricultura ecològica 

*Potenciar i Facilitar recursos per a desenvolupar una ramaderia autòctona i sostenible

El poble de Villores s'ha dedicat a l'elaboració d'espardenyes des de temps immemorials. Encara que l'agricultura i la ramaderia han estat sempre una important font de riquesa per a la població, la indústria artesanal de l'espardenya va esdevenir el motor de la seua economia des de finals del segle XIX fins a la dècada dels 50, i va viure la seua època daurada en el període comprès entre les dues guerres mundials. Posteriorment, la liberalització de l'economia i la creixent facilitat per importar matèries primeres van comportar una forta crisi d'aquesta indústria i l'emigració de la gran part de la població de Villores cap a Catalunya i Castelló. La tradició, però, va arrelar tan fort al poble que encara avui es poden trobar persones elaborant espardenyes d'espart o cànem a l'entrada de casa o al carrer mateix, quan el temps ho permet.

Per a la dignificació d'esta professió, juntament amb un reclam i recurs turístic, es proposa crear un Museu a l'aire lliure amb escultures sobre la confecció d'espardenyes amb panells explicatius al municipi de Villores.  En aquest projecte es pretén divulgar l'antic ofici dels espardenyers i espardenyeres del municipi de Villores, mitjançant una exposició d'escultures pels carrers del municipi. Aquesta exposició consistiria en panells informatius, acompanyat d'imatges per d'una manera més visual mostrar com es desenvolupaven les tasques, des de la recollida en el camp del cànem, fins a la confecció de l'espardenya.
A més afegir, la realització de tallers formatius perquè la gent aprengue l'ofici i es pugue divulgar per molts anys més evitant que es perga. D'aquesta manera recuperar i motivar les persones a què ho aprenguen.

Es necesario que se efectuen trabajos de limpieza y desbroce de los montes de la Comunidad Valenciana.

Además de necesario medioambiental puede ser un recurso para generar empleo en zonas rurales que están sufriendo una despoblación.

Además es necesario reparar las pistas forestales, que en muchos casos están intransitables.

Se generan políticas para reducir la huella de carbono, pero un incendio forestal genera en unas horas muchas más contaminación que toda la ciudad de Valencia en una semana.

Es mucho más efectivo invertir en prevención desbrozando y consiguiendo que haya menos materia para quemarse que comprando helicopteros o hidroaviones para apagar los incendios. En estos momentos si los montes de la Comunidad Valenciana se quemasen serían imparables.

Un alberg juvenil permet activitats d'intercanvi entre gups de joves amb altres paísos o comunitats autònomes. També trobades de grups de joves de caràcter cultural, educatiu, social o senzillament recreatiu. Totes estes activitats desenvolupen competències i habilitats socials per a la vida de les futures generacions.
Les grans ciutats tenen com a mínim un alberg juvenil públic. València no en te cap.
Seria important comptar amb un, o bé ubicat en la capital, o bé en algun poble connectat amb València per metro. Esta segona opció cal estudiar-la perquè igual és complicat trobar en València un solar on construir, o un edifici per a restaurar, i poder comptar amb un alberg. En concret, si s'haguera de buscar una alternativa fora de València, una bona opció seria una ubicació prop d'alguna parada de la línia de metro que va a l'aeroport. Esta facilitaria els intercanvis internacionals.

El monasterio de la  Murta, perteneciente al ayuntamiento de Alzira, se encuentra en un estado de conservación muy precario. Queremos rehabilitarlo para que se conserve de forma adecuada.

Enlace: https://es.wikipedia.org/wiki/Monasterio_de_La_Murta

El monestir de la Murta, que pertany al Ajuntament d'Alcira, es troba en un estat de conservació molt precari. Volem rehabilitar-lo per a que es conserve d'una forma millor. 

Enllaç: https://es.wikipedia.org/wiki/Monasterio_de_La_Murta

Des de l’any 1982 el casc històric d’Alcoi és considerat conjunt historico-artístic que més tard, per la Llei 4/1998 de Patrimoni Cultural Valencià, esdevé en Bé d’Interés Cultural. És una mostra del magnífic patrimoni urbà de la ciutat on es barregen les peculiars formes d’habitatge obrer amb les esplendoroses construccions burgeses.

Però l’escassa intervenció pública en el cas històric en els anys més recents que s’acumula a promoció de la inversió privada en la intervenció urbanística en èpoques anteriors ha donat com a resultat un casc històric enormement degradat. Segons la informació facilitada pel govern municipal després de les inspeccions realitzades a l’estat dels edificis que configuren el centre històric d’Alcoi després de la borrasca Glòria, del total de 81 edificis que han sigut inspeccionats, el 64,2% han estat identificats en una situació de risc o gran risc (un 32,1% i un 32,1% respectivament). Aquestes dades unides a que un 9% són solars, no deixa dubte que tenim un problema de gran gravetat al nostre centre històric que s’ha d’enfrontar amb urgència.

Demanem la col·laboració de l’administració autonòmica en l’execució d’un pla integral de rehabilitació del centre històric d’Alcoi.

Los documentos históricos sitúan la fundación de la Cartuja de Valldecrist en el año 1385, durante el reinado el reinado de Pedro IV, en la corona de Aragón, y citan como su fundador a su hijo el Infante Don Martín, quien más tarde se convertiría en el rey Martín I El Humano. Alcanzó su máximo esplendor en el siglo XVIII y sufrió su expolio y destrucción desde la exclaustración de 1835, hasta finales del siglo XX.

El 12 de enero de 2007 Valldecrist fue declarado Bien de Interés Cultural con categoría de monumento.

Los sucesivos proyectos de consolidación y reconstrucción del espacio arquitectónico, las investigaciones y trabajos especializados y la actividad cultural en torno a la Cartuja de Valldecrist se ha idon sucediendo en la última década manteniéndose vivo el interés del que es uno de los monumentos más importantes del patrimonio histórico-artístico valenciano.

La Asociación Cultural Cartuja de Valldecrist, siendo conocedora del extraordinario valor histórico y la relevancia de conjunto histórico de la Cartuja de Valldecrist, y consciente además del estado en el que se encuentra y de las posibilidades de su aprovechamiento como recurso patrimonial de primer orden para la Comunitat Valenciana, ha asumido la responsabilidad de sensibilizar a la ciudadanía y a las admistraciones públicas para lograr el impulso necesario y definitivo para su recuperación.

Adquisición de la obra Cristo portacruz de Paolo de San Leocadio para el Museo de Bellas Artes de Valencia.

Este Cristo portacruz, es sin duda la incorporación más importante en los últimos años al corpus de obras de Paolo de San Leocadio y resultaría especialmente significativa su incorporación en la colección estable del Museo de Bellas Artes de Valencia, que tan solo expone una obra, pese a la relevancia del artista para el arte valenciano, del que esta institución es el primer referente.

Paolo de San Leocadio (Reggio Emilia, 1447 – Valencia, ca.1520)

Cristo portacruz

Óleo sobre tabla, 69 x 50 cm.

Estado de conservación: óptimo

Precio para el Museo es de 275.000 Euros